Carta publicada el 25 de Diciembre de 2009 en El Periódico de Catalunya. Esta es la versión que me publicaron, a continuación está la versión original en catalán, ya que, como es bien sabido, las redacciones de los diarios tienen la costumbre de editar el texto de las cartas para acortarlas o hacerlas més legibles (según su punto de vista, claro).

Tengo 24 años, soy catalán, legalmente soy español y no me representa ningún problema decirlo. Pienso, hablo, y vivo mayoritariamente en catalán, y me gusta. Tengo una carrera universitaria. Vivo con un sueldo de 18.000 euros netos anuales. No son buenos tiempos para los jóvenes para trabajar en cualquier empresa, se exigen altos niveles de excelencia profesional y de conocimientos de inglés. Me resulta hilarante ver cómo los que me representan como ciudadano no saben entender las preguntas en inglés de un periodista o hablan un catalán que no llega al nivel C.

Me indigna que la clase política catalana me quiera vender que la única manera de mejorar la vida de los catalanes y defender su dignidad sea la defensa a ultranza de un texto legal que, a efectos reales, no ha tenido el amplio apoyo de la ciudadanía. Por favor, lo primero que necesitamos es un clase política honrada, decente, formada, comprometida con la ciudadanía antes que con un ideario de partido. Una clase política dispuesta a admitir errores, a asumirlos y a rectificarlos. Teniendo las necesidades básicas parcialmente cubiertas, a pesar de la crisis económica, los ciudadanos somos incapaces –por desidia y comodidad–, de convocar movilizaciones masivas, organizadas, sensatas y pacíficas, exigiendo a los políticos que hagan su trabajo, o, en todo caso, que cedan el relevo a aquellos que sean capaces de hacerlo bien. Si el mismo empuje y motivación eufórica que demostramos como ciudadanos en el seguimiento de un partido Barça – Madrid, lo aplicáramos en exigir de forma coherente a los políticos que hicieran su trabajo, con toda seguridad, en Catalunya (y en el resto de España) las cosas nos irían bastante mejor a todos.


Versión original:
La dignitat cal guanyar-se-la

Tinc 24 anys, sóc català, legalment sóc espanyol i no em representa cap problema dir-ho. Penso, parlo, i visc majoritàriament en català, i m’agrada. Tinc una carrera universitària que he cursat en una universitat catalana… i també espanyola, ho dic sense demagògies ni retòrica. Visc amb un sou de 18.000 Euros nets anuals (sense bonificacions, beneficis socials addicionals, pagues extres ni lots de Nadal).
M’agrada la meva feina, i molt, però tant de bo la meva situació econòmica em permetés una mica més de comoditat. No són bons temps per als joves en busca de feines prometedores si no resulta que ets una eminència altament qualificada. En el cas dels joves com jo, el requisit mínim per formar part de qualsevol empresa destacada, tot i que amb una remuneració que no arriba ni de bon tros a la mitjana europea, ens exigeix alts nivells d’excel·lència professional, en els quals hi destaquen en negreta requisits mínims com MBA, nivell d’anglès proficiency, etc.
Em resulta hilarant veure com, d’altra banda, aquells que suposadament em representen com a ciutadà, bé sigui català o espanyol (o ambdues coses), ni tan sols saben entendre que els pregunta un periodista en anglès o parlen un català que no arriba al nivell mínim de la selectivitat. Certament, em regira l’estómac que la classe política catalana, i els mitjans adherits a certes ideologies, em vulguin vendre el fet que l’única manera de millorar la vida dels catalans i defensar la seva dignitat sigui una defensa a ultrança d’un text legal que a efectes reals no ha tingut l’ampli suport de la ciutadania.
Diguem les coses pel seu nom, si us plau: el primer que necessitem és un classe política honrada, decent, formada, compromesa amb la ciutadania abans que amb un ideari de partit; una classe política disposada a admetre errors, disposada a assumir-los, i a rectificar-los.
No defujo la culpa que em pertoca a mi, i a tots els catalans -joves i grans per igual-, que tenint les necessitats bàsiques parcialment cobertes tot i la crisi, som incapaços per desídia i comoditat, de convocar i seguir mobilitzacions massives, organitzades, decents, sensates i pacífiques, exigint i forçant (en el bon sentit) per la via més democràtica existent de totes -la veu majoritària del poble- que els nostres representats facin la seva feina, o en tot cas, que cedeixin el relleu a aquells que siguin capaços de fer-la ben feta (i que cap ment malèvola pensi en partits, ja que no és la idea).
Si la mateixa empenta i motivació eufòrica que demostrem com a ciutadans en el seguiment d’un partit Barça – Madrid l’apliquéssim a exigir de forma coherent als nostres representats que fessin seva feina, amb tota seguretat, a Catalunya (i a la resta d’Espanya) les coses ens anirien força millor.

He enviat aquesta humil opinió a diverses de les publicacions adherides al manifest per la dignitat de Catalunya. Em pregunto quantes d’elles consideraran prou “digna” l’opinió d’un senzill català com per dedicar-li un espai lleugerament superior  al d’una esquela de pagament. Ara bé, pot ser que la dignitat d’un ciutadà també quedi descartada quan excedeixi el nombre mínim de caràcters permesos a les cartes d’opinió…

Publicado en | El Periódico de Catalunya